Sóc en Max ,tinc trenta-quatre anys i estic emparellat des de fa uns mesos amb en Leo, un noi de divuit anys que m’ha canviat la vida, si, ja m’imagino qué penseu, que sóc un maleït asaltacunes! A que sí? Serà qüestió de gustos!
Avui és un dia especial per nosaltres , estem a mitjans de juliol i en plena onada de calor el govern ha anunciat la fi de l’última fase de confinament!
Avui podrem sortir a menjar un gelat o sopar en un restaurant del centre!
Semblarà de ben segur una ximpleria, però són coses que abans eren tan poc importants de fer i ara, arran dels esdeveniments d’aquests últims mesos, s’han tornat veritables plaers!
Cal dir que acabem de sortir del Checkpoint, ens hem fet “la ITV” com dic sempre jo! Tot ha anat bé, cap ETS, tot en ordre!
Ara podrem viure el nostre amor sense condó i, donant voltes al tema, vam tenir una idea per tancar simbòlicament un cercle.
Ens vam recordar del dia que ens vam conèixer, aquell diumenge de març ataviats de peces liles, celebrant,cadascú amb els nostres respectius amics i amigues, el dia de la Dona.
Jo anava amb els companys de l’equip de motocròs i m’havia perdut en la multitud acabant dins el Boyberry per casualitat quan ja perdut em va donar per entrar a dintre i comprar un suspensori,
Ell anava amb les seves companyes del grau de turisme, es va posar calent i les va deixar tirades per entrar al local.
Al final ,mentre jo feia aquella compra, ell va entrar i ja des de un primer moment em va enamorar, vaig voler que estigués dintre meu per sempre i al final va acabar posant-se el suspensori en aquella fosca cabina que ens il·luminava amb una llum verda mentre estava dintre d’ell i descobria unes corbes harmonioses, uns llavis perfectes i una persona meravellosa.
I tot i que mai en la vida vaig tenir sobre meu unes natges com les seves,en aquell moment érem dos desconeguts que van obrar amb molta responsabilitat i amb molta timidesa.
Vam donar-nos els números, l’insta, el facebook i ens vam citar per quedar el dissabte següent.
Aquella setmana no va haver-hi cap dia que no mullés els llençols amb la imatge de les seves blanques, petites i rodones natges, amb el seu imberbe i petit forat, els seus vermellosos llavis, el seu ros i curt cabell i la seva innocent i hipnotitzant mirada.
No podia aguantar a què arribés dissabte, però, malauradament, aquella cita finalment no va arribar.
Va arribar la pandèmia del COVID 19 i en terres barcelonines ens vam veure privats de sortir al carrer durant quasi quatre mesos, tocava ser responsables i costava aguantar… costava la vida, però ho vam aconseguir.
Tot i així, com em van fer un ERTE, vaig tenir molt de temps lliure i vam agafar el costum de parlar cada dia, de fer videoconferències, parlar de sexe, de la vida, de conèixer’ns , i, finalment, ens vam adonar que estàvem fets l’un per l’altre.
Vam començar a ser parella i ara estem aquí, caminant de la mà cap al lloc que ens va ajuntar, direcció a la mateixa cabina, a punt de fer el que li volia fer des de feia quatre mesos.
Vam entrar dintre, ambientats per música house versionant el “2 become 1” de les Spice Girls, meravellats per la rotllana de gent que curiosament ens miràvem mentre caminaven encaramel·lament i decidits a finalitzar el viatge en aquella cabina, la cabina de la llum verda.
Ja dintre ens vam mirar fixament i va parar el temps.
Vaig sentir els seus petits i carnosos llavis un altre cop, jugant primer amb la meva boca, després amb els meus pectorals i arribant finalment a agafar el meu membre viril,
La seva petita boca acaparava suaument tot el meu penis, lentament i elegantment.
Més endavant el ritme va anar més acelerat, ja que el meu gland era tendrament escalfat per la seva gola.
El fet de veure la seva innocent mirada, els seus ulls blaus, el seu agenollament i la seva nuesa em feia palpitar cada cop més sang i em feia treure cada vegada més líquid preseminal, el qual ell s’ho engolava plàcidament.
I va arribar el moment en què em va acariciar i es va aixecar, em va fer un petó a la boca, submís va abaixar el cap i es va girar.
Em vaig trobar la imatge escultural que m’imaginava cada nit de quarantena, el seu cabell rapat i ros, la seva esquena prima acabada un V, el seu arromangat i arrodonit cul, el seu depilat forat, el millor moment de la meva vida arribava.
Va inundar tot el seu forat de líquid silk, deixant la seva estrella que era taronja i canyella tota emblanquida i lubricada
La crema entrava dintre i sobresortien gotes de la mateixa fins al seu escrot,
El meu cor anava a mil, el meu penis, dur com el ferro i lila de tanta sang que tenia patia una taquicàrdia de plaer.
Em va fer amb un gest perquè comencés a entrar dintre, perquè ens convertíssim en una sola persona i en aquell moment la taquicàrdia es convertí en un infart d’emocions.
El meu membre jugà en treure poc a poc la crema que amagava l’estrella, emplenant de la mateixa el meu gland, un gland que s’enfonsava dintre d’aquell forat de plaer a poc a poc.
El tronc va començar a entrar, palpitant i ardent, per recremar- se amb les seves parets internes encara més cremants, resbaladisses i xuclants.
El tronc entrava i sortia ple de crema blanca, m’encantava contemplar aquest moviment, aquella imatge espiritual i salvatge, aquell inexplicable plaer que donava escoltar com xocaven sòrdidament els nostres cossos, aquella nuesa … Aquella llibertat d’entrar dintre de la persona que més t’agrada.
Jo accelerava gradualment la velocitat de les embranzides i ell enduria amb força els músculs gluteals , per a què la pressió fos més intensa, per a què el plaer fos infinit.
I allà estava, entrant dintre seu acceleradament, cada cop més, contemplant la seva perfecta figura pel darrera, pensant que ara érem una sola persona, gaudint amb la idea que ara sempre sentiríem així, que aquell cul seria per mi i el meu penis per ell. Per sempre.
De cop i volta el focus verd un altre cop:
A boca de canó banyats de nou per la llum verda, i en boca de canó es convertí també el meu membre viril quan la verdor ens va transformar la pell en Déus, quan m’espetà un sincer petó dient-me que m’estimava i quan tot seguit va haver-hi una explosió d’amor que va omplir totes les seves entranyes.
Després vam quedar abraçats, ell agenollat i jo a sobre seu, l’explosió sobresortia tímida i viscosament de dintre seu cap a fora, estàvem suats, estàvem extenuats, extremadament feliços.
I vam quedar-nos així tota la tarda, desitjant que tornés a ocórrer aquest moment cada dia de la nostra vida.
Enlluernats per un llum verda de color esperança:
Esperança per a un nou amor, esperança per a una nova època i esperança per a què dintre de les bambolines d’aquest local verd fosforito , ara que estan novament oberts, sorgeixin de nou mil històries com aquesta.